Que dura sembla la vida quan ets estudiant. Has d'intentar no fer 'campanes', prendre apunts sense parar, estudiar durant hores i hores (en el meu cas tampoc van ser tantes), aguantar professors impertinents, aguantar companys encara més impertinents, fer treballs, etc.
Però un no sap el que tenia fins que ho perd, o això diuen, i en aquest cas es confirma la teoria. He passat de fer una mitja de quatre hores al dia a la Uni (de dilluns a divendres) a treballar sis hores pel matí i unes quatre per la tarda, sense contar que també treballo els dissabtes. Cert que la pressió no és la mateixa, cert que quan arribes a casa no has de pensar en acabar aquell treball que has d'entregar d'aquí dos dies, cert que per treballar et paguen (encara que sigui el sou d'un becari en pràctiques i el d'un dependent del Pull & Bear), però visto lo visto tornaria a EGB.
La nota més negativa de treballar és la dificultat de trobar un ambient favorable. Al principi tothom sembla molt bona gent, però a mesura que passa el temps t'en adones que no és així. A la feina no pots refiar-te de ningú, ni parlar més del compte, ja que sempre hi haurà algún 'llepaculs' que li explicarà tot al 'jefe'.
A part, el fet de ser un principiant també implica ser l' últim mono en tot. Això de no poder queixar-te ni oposar-te a fer el que et diuen és una putada, venen ganes de posar en pràctica tot tipus de tortures.
Sort que a partir de Gener torno a la Uni i com a mínim perdré de vista la feina de pràctiques i no massa tard la del Pull. Adéu a llevar-se a les 6'37 cada dia, agafar el tren fins a Plaça Catalunya (encara sort que no vaig amb Renfe), caminar fins l'Ajutnament de Barcelona i veure cada maleït dia (durant 8 mesos) les mateixes maleïdes persones.
Conclusió 1, mai estem contents amb el que tenim.
